Ornitofauna del Parc de Vallparadís

PROJECTE PER AFAVORIR L’AVIFAUNA DEL PARC DE VALLPARADÍS (TERRASSA)

Des de què a una persona se li comença a despertar la curiositat pel món dels ocells, un dels principals estímuls que l’empeny a sortir al camp, amb una guia i uns binocles a punt, és la descoberta personal de noves espècies.

Per començar a comprendre allò que succeeix al nostre entorn no són indispensables complexos instruments o aparells. Hem de valorar els nostres sentits com els principals i més valuosos recursos que tenim i només amb un quadern de camp, uns binocles, una bona dosi de paciència i sobretot una bona predisposició, tindrem l’indispensable per iniciar-nos en la descoberta del món dels ocells.

Complementant les nostres sortides de camp, activitats com la col·locació i seguiment de menjadores i caixes-niu ens proporcionaran una sòlida experiència en la identificació i en el comportament dels ocells, a més de contribuir a ajudar-los considerablement.

TÈCNIQUES

Oferint unes condicions atractives al nostre entorn (ciutat, poble, barri, casa,...), estarem encara més envoltats d’ocells. Es tracta d’oferir recursos alimentaris bàsics, proporcionar un medi vital ideal i, fins i tot, afavorir la seva reproducció. És en aquest punt on prenen protagonisme activitats tan simples com la instal·lació de menjadores, abeuradors i caixes-niu, i de més complexes, com l’adaptació dels espais oberts humanitzats (carrers, parcs, jardins,...) i construccions (per exemple: casa nostra) per a un major benefici per a la fauna, en aquest cas, els ocells.

Totes aquestes petites infrastructures poden esdevenir, a més, un valuós recurs didàctic.

Menjadores i plataformes

Al llarg de l’any són diferents la quantitat i qualitat dels recursos alimentaris que es troben en el medi natural, arribant a ser, en alguns casos, condicionants de desplaçaments estacionals, per exemple. Nosaltres, amb la instal·lació d’una menjadora i/o abeurador, podrem "ajudar" als ocells.

Aquestes menjadores i plataformes les podrem col·locar, teòricament, tant al mig d’un bosc com a un parc urbà. A la pràctica hem de pensar, especialment a l’hivern, que haurem de ser constants i això condicionarà des del lloc d’ubicació fins al disseny de la menjadora.

L’hivern és una estació de l’any clau, com a limitant de recursos. A finals d’hivern (gener-febrer) les condicions ambientals no afavoreixen ni la presència d’insectes (ocells insectívors), ni de fruits (ocells frugívors), ni de llavors (ocells granívors), així què es converteix en l’època adient per instal·lar menjadores.

Alguns autors parlen d’un possible perjudici de les menjadores per a les poblacions d’ocells, ja que ens sobreposem al mecanisme de selecció natural, afavorint aquells ocells malalts o més dèbils que en condicions naturals no sobreviurien. És molt millor, que hi hagi una població sana i estable amb una densitat relativament baixa, que no una densa població d’individus vulnerables. Aquest és un fet important, que caldrà tenir en compte, ja que haurem de procurar, des de bon principi, que l’impacte sigui mínim.

Als hiverns, amb temperatures molt baixes, serà quan la menjadora és més útil, però només que es sobrepassi favorablement aquestes condicions, hauríem de deixar de fer servir la menjadora de forma progressiva.

Les menjadores poden ser, bàsicament, d’aquests tres tipus:

Penjants (tenint especial cura dels factors que les puguin fer balancejar).
Subjectades per pals o postes.
Fixades a parets, murs, grans arbres i/o altres construccions.

Caixes-niu

Una altra pràctica beneficiosa pels ocells dels nostres parcs i jardins, en aquest cas pels del Parc de Vallparadís, és ajudar-los a l’època de cria participant activament en la protecció de l’avifauna i afavorint-la a l’època de cria (primavera-estiu).

Al llarg del temps, moltes espècies d’ocells s’han adaptat a conviure amb l’home, fins al punt de fer niu a les construccions humanes (cases, esglésies, pallers,...), com per exemple els falciots (Apodidae), les orenetes (Hirundinidae) i els pardals (Passeridae).

Algunes espècies, segons les seves costums, poden tenir dificultats per poder trobar un lloc o els recursos necessaris per construir el seu niu i això, de vegades, les fa escasses. La instal·lació d’una caixa-niu, suficientment selectiva, pot ajudar a què la població d’una determinada espècie pugui progressar o establir-se en un indret determinat com pot ser un parc urbà.

D’aquesta manera els parcs, jardins o, fins i tot, els edificis es poden convertir en àrees de cria d’espècies no tan comunes i nombroses com ara ho són els pardals i els coloms, contribuint a la diversificació de l’avifauna rural i urbana.

És interessant aprofitar el fet que algunes espècies d’ocells nidifiquin en les caixes-niu per tal de poder observar amb deteniment els processos i resultats de nidificació. Alguns objectius del seguiment seran: definir l’època de cria, l’èxit de la nidificació,... Seguirem el percentatge d’ocupació total de les caixes instal·lades, el número d’ous per posta, el nº d’ous eclosionats, nº de polls volanders i nº de postes per any i espècie. Amb aquestes dades podrem avaluar l’èxit reproductor. El seguiment, any rera any, ens permetrà veure l’evolució en la productivitat de les parelles nidificants, les tendències de la qual podrem relacionar amb l’acció de possibles factors condicionants, com ara predadors, ús de fitosanitaris, etc...

Pollets de mallerenga emplomallada (Parus cristatus) nascuts
a una caixa-niu del parc de Vallparadís de Terrassa.

_____________________________________________________