III Snowfinch Day a l'Aquila (Apenins italians)

Dia del pardal d'ala blanca

Un viatge realment llarg, sobretot perquè vam anar en cotxe... amb uns 2.800 km i unes 28 hores amb el vehicle del nostre company "pàrid" Ángel Fernández.

Després de travessar gran part del sud de França i bona part d'Itàlia vam arribar a la regió de l'Aquila, a l'est de Roma, al lloc on es va patir amb més força el terratrèmol del passat mes d'abril... De seguida que vam arribar ens vam trobar amb militars, policies, bombers (vigilanti dei fuoco) i molta gent amunt i avall... la situació és realment sorprenent... Ja al centre de la ciutat de l'Aquila és quan vam poder veure la destrucció de ben a prop i com encara molta gent, la majoria per raons psicològiques (per por), viuen en grans tendes de campanya...

Vam estar dormint en una caseta de lloguer del petit poble d'Assergi, al peu de les muntanyes del Parc Nacional del Gran Sasso. Com ens va dir una dona gran (que de seguida va veure que no erem d'allà...): "som quatre gats pero ens coneixem tots..." Des d'aquest poble es veuen llunyans els edificis del Campo Imperatore, a 2.200 metres sobre el nivell del mar. Aquest alberg és un lloc amb història. En aquest alberg, el 2 de setembre de 1943, un parell d'avionetes nazis van aterrar (tot i que sembli increïble) i van alliberar al dictador italià Mussolini, que estava allà empresonat... Apart de ser un lloc de culte per gran part de la "dreta" italiana és la zona on crien els nostres amics els pardals d'ala blanca.

Vistes de Campo Imperatore des d'Assergi (Fotos: J.C. Fernández-Ordóñez).

Campo Imperatore, amb el famós alberg al fons i l'observatori astronòmic en primer terme  (Foto: J.C. Fernández-Ordóñez).

Les nostres espectatives es van cumplir, i molt. La zona i el pardal d'ala blanca no ens van defraudar, dissabte matí, de seguida que vam arribar vam trobar alguns pardals d'ala blanca volant per sobre nostre i cercant menjar pels prats i l'aparcament de l'alberg. També vam poder veure les caixes-niu que hi ha instal·lades per a que hi criïn. Tot un encert en un lloc inhòspit com aquest on inclús neva fort durant els mesos de maig i juny...

Després d'instal·lar unes xarxes i unes ballestes, per provar de capturar alguns ocells i ensenyar-los durant les activitats del Snowfinch Day, vam caminar una mica, muntanya amunt, cap a la zona de grans roques. Allà ens havien dit que hi havia un niu prop del corriol que puja per la zona de roques, en una escletxa. Efectivament, allà vam trobar un jovenet mig amagat entre les pedres que demanava menjar, insistentment, i que era alimentat pels seus progenitors... Tot plegat va ser molt emocionant. També vam tenir la sort de veure com un grupet de pardals d'ala blanca juvenils es "banyaven" amb terra just a uns pocs metres de nosaltres... rodaven i rodaven quedant alguns panxa amunt i amb les ales obertes, alguns semblava que eren morts...

Juvenils de pardal d'ala blanca, a l'esquerra peixent-lo l'adult i a la dreta banyant-se amb sorra

(Fotos: Francesco Grazioli i Marco Basso).

A la tarda vam baixar fins a l'Hotel Fiordigigli, just a l'inici del funicular que puja fins Campo Imperatore. Allà, després de dinar, ens va tocar parlar els primers... Es cel·lebrava un petit seminari titolat "El pardal d'ala blanca i l'avifauna d'alta muntanya". La nostra xerrada va ser en italià (perquè no...?). Vam parlar del que fem al Pirineu de Girona, de com ho fem i vam passar el famós vídeo que ens va Jaume Sañé i que va sortir al Medi Ambient de TV3 (el que tenim al web del nostre projecte).

Dos moments del seminari sobre el pardal d'ala blanca (Fotos: Marco Basso).

Després d'haver parlat tots els ponents, quan es va fer una taula rodona sobre el pardal d'ala blanca i les seves dificultats a Itàlia, se'ns va proposar la participació en la creació d'un grup europeu de seguiment d'aquesta espècie (Grup Snowfinch Europa), de fer així un pas més enllà i provar de coordinar-nos tots aquells que estudiem, d'una o altra manera, a aquest ocell arreu d'Europa.

A la nit, després d'un bon i acollidor sopar, Eliseo Strinella (que encara dorm en una tenda de campanya) ens va estar ensenyant fotografies de pardals d'ala blanca i ens va explicar les seves teories de com reconèixer mascles, femelles, joves i adults. Ens va semblar una informació molt interessant que haurem de posar en pràctica si tenim la fortuna, novament, de poder capturar més pardals a la nostra estació d'anellament prop de la collada de Toses (el Ripollès, Girona). Vam convidar a Eliseo, i als seus companys, a visitar-nos al Pirineu. Esperem que puguin venir amb nosaltres i així intercanviar les nostres experiències.